Conseqüències de l'Estat d'Alarma en l'IAE
12/07/2023
Conseqüències de l'Estat d'Alarma en l'IAE
Flash informativos
Recentment s'han publicat les sentències amb número de recurs 1602/2022 i 2323/2022 on el Tribunal Suprem (TS) s'ha pronunciat sobre efecte en l'Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE) de les empreses d'hostaleria i restauració que van veure limitada la seva activitat durant la crisi sanitària del COVID-19, com a conseqüències de les limitacions previstes en el Reial decret 463/2020.
En els casos analitzats es pretenia el reconeixement d'una possible no subjecció a l'Impost al no haver pogut desenvolupar les activitats econòmiques per imperatiu legal. Enfront d'aquesta interpretació, que rebutja, l'Alt Tribunal entén que procedeix una rebaixa de la quota de l'IAE, basant-se en el que es disposa en la regla 14, apartat 4, del Reial decret legislatiu 1175/1990, pel qual s'aproven les tarifes i la instrucció de l'Impost sobre Activitats Econòmiques, en entendre aplicable el supòsit previst de la paralització d'indústria, on es recull la possibilitat d'aplicar l'esmentada reducció proporcional de la quota pel temps en què no hagués pogut realitzar-se l'activitat.
Encara que el TS fa referència directa a la possibilitat d'aplicar la rebaixa de la quota a empreses afectades pel Reial decret 463/2020, pel qual es va decretar l'estat d'alarma i es va limitar les activitats d'uns certs sectors, com ara el de l'hostaleria i restauració, no podem descartar futurs pronunciaments en els quals s'indiqui que aquestes mesures siguin aplicables a tots els sectors que van veure limitada la seva activitat per la crisi sanitària del coronavirus.
Finalment, el Tribunal suprem ha establert jurisprudència sobre aquest tema, indicant l'absència d'obligació de provar la paralització o tancament de l'empresa, ni de posar en coneixement de l'Administració tal tancament o inactivitat, ja que la raó del cessament o paralització resideix en l'imperatiu legal del que es disposa en el Reial decret 463/2020. I en particular, respecte a les activitats d'hostaleria o restauració, estableix que l'única prova és la de la inexistència de lliurament a domicili, ja que aquests serveis sí que podien continuar prestant-se en el període de l'estat d'alarma.
L'adopció d'aquest criteri serà rellevant per a tots aquells procediments similars en què es qüestionés la subjecció a l'Impost en aquests casos i no hagin estat objecte de sentència encara, sense perjudici que, a la llum d'aquest, #caldre plantejar-se la possible viabilitat de procedir a la impugnació de l'Impost a través dels procediments especials de revisió.
Accedeix a la sentència completa del Tribunal Suprem (STS 2291/2023):
