News Laboral

1. >> Els ERTES poden ser una mesura laboral abusiva en empreses a la vora de fallida. Sentència de la Sala del Social de l'Audiència Nacional de 18 de setembre de 2017, actuacions 187/2017.
 

Després de la realització de 3 ERTES previs, una empresa va implementar - sense l'acord de la comissió negociadora - un procés col·lectiu de suspensió temporal de contractes de treball (ERTO), basat en causes productives i econòmiques, davant l'existència de pèrdues.

Impugnat el ERTO, i havent-se declarat el concurs de creditors, la Sala del Social postula que l'ERTO és nul, a l'haver-se efectuat en frau de llei i amb abús de dret, atès que a través d'aquesta mesura temporal s'emparava la continuïtat d'una via sense sortida.

Així, tot i que la mesura de suspensió temporal de contractes de treball reduïa costos salarials i evitava la destrucció contínua de tresoreria, l'Audiència entén que la situació era estructural i no conjuntural i que, per tant, era desproporcionat que els treballadors la suportessin durant un any més amb el contracte de treball suspès, ja que aquesta mesura no solucionaria el descens de vendes i el deute patrimonial assumida per l'empresa.

2. >> Una guàrdia localitzada, té sempre la consideració de temps de treball efectiu? Sentència de Tribunal Suprem, Sala del Social, de 18 de juny de 2020, Rec. 242/2018.


En 2018, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en l'assumpte C-518/15 (Matzak), va determinar que les guàrdies localitzades eren temps de treball quan el treballador tenia l'obligació de (i) romandre al seu domicili durant el període de guàrdia, (ii) d'estar a disposició de l'empresa i de (iii) presentar-se al lloc de treball durant la guàrdia.

Ara, l'Alt Tribunal resol un sistema de guàrdies de disponibilitat implantat per atendre les incidències que es presentessin fora de la jornada i en el qual els treballadors havien d'estar localitzables per al cas que fos necessària la seva intervenció. La majoria de les incidències podien resoldre en remot, sense necessitat de desplaçar-se al centre de l'empresa o als dels clients. Finalment, si havien d'intervenir, les hores de treball eren compensades a través del corresponent descans. La Sala raona que, com els treballadors no estaven obligats a romandre en el lloc assignat per l'empresa ni havien de resoldre la incidència en un determinat termini de temps, aquestes guàrdies no tenen la consideració de temps de treball efectiu.

3. >> La genèrica necessitat de cobrir permisos, llicències i vacances de la plantilla no justifica el recurs a la contractació temporal. Sentència de Tribunal Suprem, Sala del Social, de 10 de novembre de 2020, Rec. 2323/2018.

Tant des de l'àmbit normatiu com jurisprudencial, la tendència actual és aconseguir la restricció - quasi eliminació - de la contractació temporal.

El contracte eventual per l'acumulació de tasques sol ser la modalitat contractual més freqüent quan es tracta de suplir les absències provocades pel gaudir de vacances o de permisos.

En el supòsit debatut, la Sala discorre que l'activitat habitual ha de contemplar les hores d'efectiva prestació de serveis, ja que el gaudir de descansos i vacances és una circumstància plenament previsible per l'empresari i no excepcional, per la qual cosa s'allunya de la circumstància extraordinària que exigeix ​​el recurs a la temporalitat.

Per tant, la utilització de la contractació temporal exigeix ​​una prova més precisa i exhaustiva de les concretes i específiques circumstàncies concurrents en aquesta plantilla, el nombre de llocs de treball i vacants existents en la mateixa.

No obstant això, la Sala recorda que encara que la causa de temporalitat s'hagi expressat de manera insuficient o inadequada en el contracte, l'empresa pot demostrar la seva existència si aquesta es qüestiona.

4. >> L'empresa podria reclamar al treballador els costos que ha ocasionat el seu acomiadament quan aquest és declarat procedent i s'acredita la seva irregular procedir. Sentència de Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, de 18 de juny de 2020, Rec. 2379/2019.


S'acomiada per motius disciplinaris a un treballador que realitzava tasques de seguretat en una finca urbana i, durant un període d'incapacitat temporal, va exercir una activitat per compte propi com a animador de festes.

L'acomiadament va ser declarat com a procedent pel Tribunal Superior de Justícia al entendre que el treballador estava realitzant conductes incompatibles amb el seu procés de recuperació.

Addicionalment, l'empleadora va sol·licitar, mitjançant via de reconvenció en el mateix procediment, ser rescabalada pels costos que l'acomiadament de treballador li va ocasionar.

En particular, va reclamar (i) la devolució del complement per incapacitat temporal que va haver d'abonar per disposició del conveni col·lectiu aplicable, (ii) els costos generats per provar l'actitud del treballador i (iii) els de comunicació i defensa de l'acomiadament. Així doncs, sol·licitava els costos d'advocat, detectiu, notari i enviament de burofax amb la carta d'acomiadament.

Finalment, el Tribunal va estimar totes les despeses sol·licitats per l'empresa a excepció dels costos que va comportar el procés d'IT ja que, al no haver-se deixat sense efecte les resolucions que van acordar el procés d'incapacitat temporal, no es pot de facto deixar aquesta prestació sense contingut econòmic.

5. >> Validesa del sistema de control horari quan és el treballador qui declara el temps diari efectivament treballat. Sentència de l'Audiència Nacional, Sala del Social, de 9 de desembre 2020, Rec. 218/2020.


Es discuteix la validesa del sistema de control horari quan és el propi treballador el que, a través d'una aplicació informàtica i, excepcionalment, mitjançant fulls escrits, registra les hores de treball realitzades diàriament, sense que hi hagi un sistema de control específic sobre la coincidència entre les hores registrades i les hores efectivament treballades.

L'Audiència conclou que el fet que sigui el treballador el que registri el temps diari efectivament treballat no desvirtua les notes que ha de complir qualsevol sistema de control horari d'objectivitat i fiabilitat.

No obstant això, sí seria invàlid el sistema de registre quan l'empresa, amb la intenció d'eludir un veritable control, subministrés instruccions a través de guies amb trucs o mètodes que tinguessin com a finalitat impedir o dificultar el registre de el temps efectivament treballat, com podria ser, per exemple, que la realització d'hores extraordinàries requereix prèvia autorització de l'empresa.

Així, aquest tipus de pràctiques, podrien suposar l'anul·lació del sistema de control horari a efectes probatoris sobre el temps realment treballat. Resulta, per tant, summament interessant el criteri contingut en aquesta Sentència ja que avala els sistemes de control horari basats en la mera declaració de l'empleat, sempre que no hagin existit ordres empresarials condicionants del registre.

6. >> No es pot justificar el cessament d'un treballador en una declaració d'incapacitat permanent total quan aquesta s'ha reconegut per a una professió que ja no és la que estava desenvolupant en l'empresa en el moment de l'extinció. Sentència de Tribunal Suprem, Sala del Social, de 16 de setembre de 2020, Rec. 1000/2017.


Encara que va iniciar la seva relació laboral com a electricista encarregat, després d'un període de baixa per incapacitat temporal, va començar a efectuar funcions de gestor energètic i d'aigua.

Cinc anys després, li va ser reconeguda la incapacitat permanent total sobre la professió d'electricista, per a la qual havia estat contractat inicialment.

Després d'aquesta declaració, l'Empresa li va comunicar l'extinció del seu contracte de treball per la seva incapacitat per a prestar serveis. Malgrat que el Tribunal Superior de Justícia va entendre que la declaració d'incapacitat permanent total afectava la professió que exercia en el moment de la baixa mèdica que va donar lloc a aquesta declaració, declarant l'acomiadament procedent, el Tribunal Suprem va revocar la sentència al considerar que la seva incapacitat permanent total no és justificativa de l'extinció, ja que el treballador venia desenvolupant una activitat que ja no s'emmarca en la professió per a la qual s'havia reconegut la incapacitat, de manera que l'extinció es va declarar no conforme a dret.