News Laboral - Juny 2021

1. >>  La modificació extraordinària del calendari laboral, vacances, així com de el sistema de distribució irregular de la jornada com a conseqüència de l'covid -19 no és una modificació substancial de les condicions de treball ("MSCT"). Sentència de Tribunal Suprem, Sala del Social, de 12 de maig 2021, Rec. 164/20.

Per tal de protegir els seus empleats per la crisi sanitària del covid-19, l'empresa va adoptar mesures com ara la substitució temporal dels calendaris de treball o la fixació de torns de treball estanc en atenció a la situació sanitària excepcional, o la fixació d'horaris dels torns de treball en jornades de matí i tarda, entre d'altres. Els sindicats sol·licitaven, a més, la nul·litat de les mesures de distribució irregular de la jornada determinades per l'empresa per les quals els treballadors acumularan hores a dèbit, així com l'obligació dels treballadors de tenir plena disponibilitat, tant les persones que treballaven en aquest moment de forma efectiva com la resta.

La demanda va ser desestimada per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en sentència de 25 de juny de 2020, a l'estimar que no s'està davant d'una modificació substancial de les condicions de treball. En cassació, els recurrents consideren que la distribució irregular de la jornada i l'alteració de les vacances està dins de l'àmbit d'aplicació de l'art. 41 ET o, si no, en el dels arts. 82 i 87 ET, al tractar-se d'una modificació de les condicions de treball de caràcter col·lectiu, que va haver de seguir el procediment previst.

La Sala estima que les mesures adoptades per l'empresa des del 11 de març de 2020 estan destinades a preservar la vida, la salut i la integritat dels treballadors davant d'una situació marcadament excepcional, per la qual cosa conclou que no ens trobem davant d'una MSCT, ni davant d'una inaplicació o desvinculació de conveni col·lectiu, sinó davant d'una variació que ve imposada per la normativa excepcional aplicable a partir de l'estat d'alarma causat pel covid-19.

2. >>  El dret a la protecció de dades personals actua com a límit del dret a la informació i documentació dels representants sindicals. Sentència de Tribunal Suprem, Sala del Contenciós Administratiu, de 9 de febrer de 2021, Rec. 1229/20.


L'Alt Tribunal es qüestiona si és contrari al dret fonamental a la llibertat sindical denegar als representants, per respecte a la normativa sobre protecció de dades, informació sobre la relació de contractes de tots els facultatius de cada servei, amb identificació del nom, del tipus de contracte i de la data d'inici.

Fer una ponderació dels drets fonamentals en conflicte - el dret a la llibertat sindical i el dret a la protecció de dades de caràcter personal - s'ha de determinar si la normativa del dret d'informació dels representants (en aquest cas, l'Estatut Bàsic de l'Empleat públic i la Llei orgànica de llibertat sindical) suposa una excepció a l'exigència de l'consentiment del titular de les dades, atès que la documentació sol·licitada implicava un bolcat massiu de dades.

El Tribunal conclou que cap dels preceptes invocats descriu un supòsit que excepcione el deure d'obtenir el consentiment dels interessats i que, a més, els delegats no necessiten d'aquesta informació per a l'exercici de les seves tasques sindicals.

Per tant, la mera invocació, sense justificació, de la representació sindical no pot servir d'excusa per accedir a tot tipus de documentació, si no es vol per aquesta via buidar el contingut de el dret fonamental a la protecció de dades.

3. >>  Multa a un sindicat per temeritat en una demanda d'acomiadament col·lectiu, per formulació extemporània, falsedat dels fets i obstaculització de la jurisdicció. Sentència de l'Audiència Nacional, Sala del Social, de 31 de març de 2021, Rec. 345/2020.


Davant el nou context de crisi provocada pel covid-19, amb un important increment de conflictivitat laboral, l'Audiència Nacional estima que el sindicat que va interposar una demanda per causa d'acomiadament col·lectiu al·legant existència de frau i mala fe en la negociació per part de l'empresa, per suposada vulneració del dret de vaga, ha obstaculitzat a la justícia, al haver quedat acreditada la falsedat dels fets en què es fonamenta la suposada vulneració.

En aquest cas concret l'Audiència Nacional indica que la demanda narra uns fets contraris a la realitat ja que ometen deliberadament que l'inici de la vaga es va fixar el dia 21 de febrer de 2020 i que si la mateixa no va començar el dia 15 d'aquest mes i any, no ho va ser per decisió empresarial, sinó perquè els convocants es van adonar que la vaga afectava els serveis essencials per a la comunitat.

D'altra banda, la demanda havia estat formulada extemporàniament ja que l'acció d'impugnació d'acomiadament col·lectiu està subjecta a un termini de caducitat, el que ha reforçat la imposició de la multa per temeritat al sindicat demandant.

4. >>  No es considera discriminació laboral per raó d'edat la inclusió de treballadors propers a la jubilació en un règim de reserva laboral fins l'extinció dels seus contractes de treball. Sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Sala 3a, de 15 d'abril de 2021 [Assumpte C-511/19].


El Tribunal de Justícia de la Unió Europea s'ha qüestionat si és contrària a la Directiva 2000/78 / CE una normativa nacional grega que inclou els treballadors del sector públic pròxims a jubilar-se i amb la pensió de jubilació íntegra en un règim de reserva laboral fins l'extinció dels seus contractes de treball, reserva que comportava una reducció de la seva retribució, una pèrdua de la seva possible promoció i una reducció, o fins i tot supressió, de la indemnització per acomiadament a la que tindrien dret en el moment de l'extinció dels seus relacions laborals.

El context de la norma nacional es circumscriu en una situació de crisi econòmica amb un objectiu legítim de política d'ocupació, i la inclusió dels treballadors afectats en el règim de reserva laboral anava acompanyada de mesures de protecció d'aquests treballadors amb la finalitat d'atenuar els efectes desfavorables. Aquestes mesures de protecció suposaven (i) la possibilitat d'accedir a una altra ocupació en el sector privat o exercir una activitat per compte propi sense perdre el dret a percebre la retribució relativa al dit règim, (ii) l'obligació per part de l'entitat pública ocupadora i, en defecte d'aquesta, per part de l'Institut Nacional d'Ocupació de pagar a l'entitat asseguradora competent, fins al moment de la jubilació, les cotitzacions de seguretat social tant de l'ocupador com de l'treballador; (Iii) l'excepció establerta a la reserva laboral per als grups socials vulnerables que necessiten protecció; (iv) la possibilitat de transferir a aquest personal amb caràcter prioritari a altres llocs vacants en entitats de sector públic, i (v) l'adopció de mesures per al reemborsament dels préstecs immobiliaris concedits a aquest personal.

La sentència europea conclou que la inclusió en la referida reserva laboral no constitueix una discriminació laboral per raó d'edat atès que el context de la norma nacional se situa en una crisi econòmica sent legítim l'objectiu de la mateixa pel que fa a la política d'ocupació nacional i a l'haver-se acompanyat de mesures de protecció per al col·lectiu afectat.

5. >>  Les pèrdues prèvies a la crisi ocasionada per l'covid-19 i agreujades durant la pandèmia no justifiquen un acomiadament col·lectiu. Sentència de l'Audiència Nacional, Sala del Social, de 20 d'abril de 2021, Rec. 10/2021.


En el si d'un grup d'empreses, una de les seves entitats filials portava acumulant pèrdues durant més de 10 anys i, després de la crisi provocada pel covid-19, el seu agreujament el porta a implementar un acomiadament col·lectiu per causes econòmiques. Tot i estar vigent la prohibició d'acomiadar per causes objectives relacionades amb el covid-19, ja hi ha pronunciaments judicials que avalen la procedència de l'acomiadament quan les negatives circumstàncies econòmiques o productives preexistien a l'any 2020. No obstant això, en aquest cas, l'Audiència Nacional entén que si l'empresa porta 10 anys sense escometre l'acomiadament col·lectiu el motiu que li he portat a executar-lo ara no és altre que la crisi del covid-19 i, per tant, en virtut de la prohibició d'acomiadar, aquests acomiadaments són improcedents.

La Sala fonamenta la seva qualificació en la circumstància que la mercantil estava participada al 100% per l'empresa matriu i, si la matriu no havia pres cap determinació sobre la situació econòmica de la filial, podria entendre que el grup va decidir conscientment que l'empresa funcionés "amb pèrdues" durant diverses anualitats prèvies a la pandemia.

Va quedar acreditat que es tractava d'un grup d'empreses laboral, i que l'acomiadament col·lectiu es va dur a terme després d'un període de consultes ineficaç al haver-se promogut només per una d'elles i no pel grup de treball, de manera que la comissió negociadora no va arribar a constituir-se adequadament al no formar-ne part l'empresari real, mancant per tant de tota validesa. Així les coses, la decisió adoptada d'acomiadament col·lectiu de tota la plantilla es va declarar nul·la, entenent que la causa real de l'acomiadament col·lectiu no van ser les pèrdues comptables sinó la COVID19, i condemnant a les mercantils demandades al fet que solidàriament readmitiesen als treballadors acomiadats abonant els salaris de tramitació reportats des de la data de l'acomiadament fins a la seva readmissió.

En suma, l'assumpció de pèrdues durant més de 10 anys i la declaració com a grup d'empreses a efectes laborals han estat les circumstàncies determinants que han portat a l'Audiència Nacional a apartar-se de la tendència doctrinal que declara que una situació econòmica negativa prèvia a la crisi de l'covid-19 si justificaria un acomiadament col·lectiu.

6. >>  Consideració com a contingència professional la mort per infart d'un comercial durant el desenvolupament de la feina a distància. Sentència de Tribunal Superior de Justícia del País Basc, Sala del Social, de 15 de setembre de 2020, Rec. 809/2020.


Mentre teletreballa des del seu domicili, un comercial, amb quadre d'obesitat i amb tendència a patir de patologies cardíaques, pateix un infart. Als efectes de les corresponents prestacions, el Jutjat del Social va declarar que la contingència era comuna, que no derivava d'accident de treball.

No obstant això, la Sala entén que, atès que l'infart va tenir lloc en el temps i lloc de treball, s'ha de presumir, excepte prova en contra, que la contingència és professional i que l'infart va ser un veritable accident de treball, tot i el perfil de risc de treballador.

Així, en aquest tipus de procediments, és de vital importància desplegar una sòlida prova documental i pericial en el judici per poder destruir la presumpció legal i allunyar el nexe causal de la prestació de serveis.